¡¡No m'ho puc creure!!, ¡¡Mare meva!!, ¡¡El mateix Dani Fernández està a casa meva!!. Quin dia més boig porto avui ... Tot va començar així:
Era un dia normal, un dia qualsevol, com molts dels 5110 dies de la meva vida. Tot va ser normal fins aquest matí:
A Madrid, on jo visc, tota la setmana era festa i no hi havia institut.
En no haver institut em vaig poder "donar el luxe" de poder-me aixecar unpoc més tard del normal, a les 9.
La meva mare se n'havia anat a Nova York per viure amb la seva parella per un temps i el meu pare se suposava que venia a cuidar-me, però mai apareix per aquí, encara que pensant-ho bé ... Millor, així tenia la casa per mi sola. Al llarg de tants anys convivint amb pares separats m'he convertit en una noia independent.
Bé, doncs aquell matí, quan em vaig vestir i vaig acabar d'esmorzar, em vaig ficar a internet per veure el meu facebook, res especial, només tenia una petició d'amistat d'una altra de moltes de les fans de Dani Fernández, la vaig acceptar i em vaig ficar al xat mentre escoltava a la ràdio el meu programa favorit: "L'humor matiner". M'encanta aquest programa, el director d'aquest, Javier, em va afegir fa poc al facebook, diuen que li agrada tenir en contacte als fans dels seus humoristes.Tot això, el que va passar avui, ha estat gràcies a ell.
A les 2 i mitja, es va connectar al Facebook i vaig començar a parlar amb ell:
- Hola!, ¿Que tal va tot a la ràdio? ^ ^.
- Doncs no gaire bé ... saps qui és Dani Fernández, oi?
- Sí, sóc una gran fan seva, per què?.
- Que per què?!, Una de les seves "suposades fans" - suposades? - Vaig pensar-el té immobilitzat amb una pistola ...
- ¡¡¡¡Que ho té com?! ¡¡¡No pot ser ...!
- Doncs sí ... he intentat trucar a la policia, però no contesta ... i el pitjor és que, segons m'ha dit ell en el missatge, ella és capaç de disparar en qualsevol moment ... i no sé a qui demanar ajuda ...
- Què?! ... i, on es troba ell ara mateix?
- Al carrer Martínez Villadangos.
- Jo visc prop d'aquest carrer, podria anar a ajudar-lo.
- Però seria demasiam anat arriscat, pensa que aquesta noia va armada.
- Tant me fa, la vida del meu ídol corre perill i no vaig a deixar que ella li faci mal. Vaig cap allà.
- Està bé, com tu vulguis, però vés amb compte i veniu si vols arribar a temps.
En acabar de parlar amb Javier, me'n vaig anar tan ràpid com vaig poder cap allà, havia d'arribar a temps o si no ... millor no pensar-...
Vaig sortir corrent cap allà.
"Carrer molins ... no, aquesta no és; Carrer Castilleja ... no, aquesta tampoc ... Déu, ¡¡corre, corre!!" - Pensava-"Carrer Martine Villadangos ... sí, aquesta és .. . "Quan estava a punt de passar per la cantonada del carrer es va sentir un tret-"Noo ... no pot ser" - vaig pensar.
Vaig córrer el més ràpid que vaig poder i mentre corria cap al carrer el vaig poder veure a ell corrent cap aquí-¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡nooo! ¡¡¡¡¡¡No dispars!!! - Vaig cridar-.Jo vaig seguir corrent i quan vaig arribar a ell el vaig empènyer cap avall per intentar que no li donés la bala. El va caure a terra i la noia es va aturar en sec. Encara sort, semblava que no estava ferit.
Ella li va apuntar de nou amb la pistola. En aquest moment, en el meu estómac es va fer un nus de nerviosisme, no sabia com actuar, havia de treure d'allà com més aviat. La noia es disposava a prémer el gallet ... jo cada vegada més nerviosa, vaig córrer cap a ella i vaig intentar desarmar. La noia es va posar més agressiva del normal, però jo no anava a desistir. Després d'una estona forcejant i pegádonos, vaig aconseguir desarmar i sense pensar-m'ho dues vegades, vaig apuntar cap a ella. La noia en veure desarmada i veure que l'apuntaven amb la seva pròpia arma, es va posar pàl · lida i va baixar el seu nivell d'agressivitat.
-Si no vols que et dispari, ¡vés i deixa-ho en pau! - Vaig dir.
La noia va obeir i es va anar corrent d'aquell lloc. Quan va arribar al final del carrer va dir:
- Em venjaré de tu, éso tingues-ho per segur.
Jo vaig intentar no prestar-li atenció i me'n vaig anar cap a Dani.Li vaig ajudar a que s'aixequés de terra, semblava confós.
- Estàs bé?. Ràpid, segueix-me. Després t'explico qui sóc, ara no hi ha temps per a explicacions, ràpid. - Li vaig dir.
Li vaig agafar de la mà i, sense dir cap paraula, em va seguir. Vam anar corrent fins al meu edifici.En arribar vaig veure que hi havia un cartell a la porta de l'entrada:
"AVÍS:EL ANCENSOR ES TROBA EN REFORMES I NO ES POT PUJAR EN ELL.DISCULPEU LES MOLÈSTIES. "
-Bé, doncs em sembla que hi haurà de pujar per les escales ... - li vaig dir
-Bé, amb el poc exercici que faig ultimament, avui em vindrà bé ... jeje ... - va dir ell.
Em va alegrar veure que em parlés, tot el camí anterior romandre callat i la situació començava a ser incòmoda.
Comencem a pujar la escales, fins arribar al 4 º pis.
En entrar em vaig treure la gorra i les ulleres que portava i les vaig posar al vestíbul. Ell es em quedo mirant, jo li vaig somriure, no podia creure que ell estigués a casa meva.
- Encara sort que ja estàs fora de perill, quan Javier em va dir que aquella noia et tenia immobilitzat amb una pistola em vaig pensar el pitjor ...
- Javier?. Pe ... Però tu qui ets, coneixes a Javier?
- Sí Javier va ser qui em va dir el que va passar. Ell té tots els correus dels fans dels seus humoristes.
- ¡¿Fans?! ... Dir que ets una altra de les meves ...
- Tranquil no totes teus fans som com aquesta ... hi ha molts tipus de fans.
- Encara sort ... No voldria tornar passar com abans. Escolta, abans de res, gràcies.
- Què ... per què? - vaig dir fent-me la tonta. "Com si no ho sabés ..." - vaig pensar.
- Que per què?! ... M'has salvat la vida, recordes? - Em va dir ell somrient.
- Bah!, Les fans estem per això i més.
- Bé però de tota manera, gràcies. Per cert, com et dius?.
- Em dic Mònica i tinc 14 anys.
- Mónica, que bonic nom!.
Jo em vaig posar vermell.Ell em va somriure. "Déu" - vaig pensar-"és escantador ..."
- Bé, serà millor que descansis, si vols pots quedar aquí uns dies.
- Moltes gràcies, espero no ser molèstia. "Molèstia tu? ... Tu no molestes-vaig pensar-... ets el meu ídol".
- Queda't el temps que vulguis, no ets cap molèstia.
- Moltes gràcies de veritat.
- De res, jeje ... Bé, posa't còmode, seu al sofà si vols, jo he de fer unes trucades.
Ell es va asseure. En aquell moment va sonar el rellotge, eren les 9 del vespre.
Era un dia normal, un dia qualsevol, com molts dels 5110 dies de la meva vida. Tot va ser normal fins aquest matí:
A Madrid, on jo visc, tota la setmana era festa i no hi havia institut.
En no haver institut em vaig poder "donar el luxe" de poder-me aixecar unpoc més tard del normal, a les 9.
La meva mare se n'havia anat a Nova York per viure amb la seva parella per un temps i el meu pare se suposava que venia a cuidar-me, però mai apareix per aquí, encara que pensant-ho bé ... Millor, així tenia la casa per mi sola. Al llarg de tants anys convivint amb pares separats m'he convertit en una noia independent.
Bé, doncs aquell matí, quan em vaig vestir i vaig acabar d'esmorzar, em vaig ficar a internet per veure el meu facebook, res especial, només tenia una petició d'amistat d'una altra de moltes de les fans de Dani Fernández, la vaig acceptar i em vaig ficar al xat mentre escoltava a la ràdio el meu programa favorit: "L'humor matiner". M'encanta aquest programa, el director d'aquest, Javier, em va afegir fa poc al facebook, diuen que li agrada tenir en contacte als fans dels seus humoristes.Tot això, el que va passar avui, ha estat gràcies a ell.
A les 2 i mitja, es va connectar al Facebook i vaig començar a parlar amb ell:
- Hola!, ¿Que tal va tot a la ràdio? ^ ^.
- Doncs no gaire bé ... saps qui és Dani Fernández, oi?
- Sí, sóc una gran fan seva, per què?.
- Que per què?!, Una de les seves "suposades fans" - suposades? - Vaig pensar-el té immobilitzat amb una pistola ...
- ¡¡¡¡Que ho té com?! ¡¡¡No pot ser ...!
- Doncs sí ... he intentat trucar a la policia, però no contesta ... i el pitjor és que, segons m'ha dit ell en el missatge, ella és capaç de disparar en qualsevol moment ... i no sé a qui demanar ajuda ...
- Què?! ... i, on es troba ell ara mateix?
- Al carrer Martínez Villadangos.
- Jo visc prop d'aquest carrer, podria anar a ajudar-lo.
- Però seria demasiam anat arriscat, pensa que aquesta noia va armada.
- Tant me fa, la vida del meu ídol corre perill i no vaig a deixar que ella li faci mal. Vaig cap allà.
- Està bé, com tu vulguis, però vés amb compte i veniu si vols arribar a temps.
En acabar de parlar amb Javier, me'n vaig anar tan ràpid com vaig poder cap allà, havia d'arribar a temps o si no ... millor no pensar-...
Vaig sortir corrent cap allà.
"Carrer molins ... no, aquesta no és; Carrer Castilleja ... no, aquesta tampoc ... Déu, ¡¡corre, corre!!" - Pensava-"Carrer Martine Villadangos ... sí, aquesta és .. . "Quan estava a punt de passar per la cantonada del carrer es va sentir un tret-"Noo ... no pot ser" - vaig pensar.
Vaig córrer el més ràpid que vaig poder i mentre corria cap al carrer el vaig poder veure a ell corrent cap aquí-¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡nooo! ¡¡¡¡¡¡No dispars!!! - Vaig cridar-.Jo vaig seguir corrent i quan vaig arribar a ell el vaig empènyer cap avall per intentar que no li donés la bala. El va caure a terra i la noia es va aturar en sec. Encara sort, semblava que no estava ferit.
Ella li va apuntar de nou amb la pistola. En aquest moment, en el meu estómac es va fer un nus de nerviosisme, no sabia com actuar, havia de treure d'allà com més aviat. La noia es disposava a prémer el gallet ... jo cada vegada més nerviosa, vaig córrer cap a ella i vaig intentar desarmar. La noia es va posar més agressiva del normal, però jo no anava a desistir. Després d'una estona forcejant i pegádonos, vaig aconseguir desarmar i sense pensar-m'ho dues vegades, vaig apuntar cap a ella. La noia en veure desarmada i veure que l'apuntaven amb la seva pròpia arma, es va posar pàl · lida i va baixar el seu nivell d'agressivitat.
-Si no vols que et dispari, ¡vés i deixa-ho en pau! - Vaig dir.
La noia va obeir i es va anar corrent d'aquell lloc. Quan va arribar al final del carrer va dir:
- Em venjaré de tu, éso tingues-ho per segur.
Jo vaig intentar no prestar-li atenció i me'n vaig anar cap a Dani.Li vaig ajudar a que s'aixequés de terra, semblava confós.
- Estàs bé?. Ràpid, segueix-me. Després t'explico qui sóc, ara no hi ha temps per a explicacions, ràpid. - Li vaig dir.
Li vaig agafar de la mà i, sense dir cap paraula, em va seguir. Vam anar corrent fins al meu edifici.En arribar vaig veure que hi havia un cartell a la porta de l'entrada:
"AVÍS:EL ANCENSOR ES TROBA EN REFORMES I NO ES POT PUJAR EN ELL.DISCULPEU LES MOLÈSTIES. "
-Bé, doncs em sembla que hi haurà de pujar per les escales ... - li vaig dir
-Bé, amb el poc exercici que faig ultimament, avui em vindrà bé ... jeje ... - va dir ell.
Em va alegrar veure que em parlés, tot el camí anterior romandre callat i la situació començava a ser incòmoda.
Comencem a pujar la escales, fins arribar al 4 º pis.
En entrar em vaig treure la gorra i les ulleres que portava i les vaig posar al vestíbul. Ell es em quedo mirant, jo li vaig somriure, no podia creure que ell estigués a casa meva.
- Encara sort que ja estàs fora de perill, quan Javier em va dir que aquella noia et tenia immobilitzat amb una pistola em vaig pensar el pitjor ...
- Javier?. Pe ... Però tu qui ets, coneixes a Javier?
- Sí Javier va ser qui em va dir el que va passar. Ell té tots els correus dels fans dels seus humoristes.
- ¡¿Fans?! ... Dir que ets una altra de les meves ...
- Tranquil no totes teus fans som com aquesta ... hi ha molts tipus de fans.
- Encara sort ... No voldria tornar passar com abans. Escolta, abans de res, gràcies.
- Què ... per què? - vaig dir fent-me la tonta. "Com si no ho sabés ..." - vaig pensar.
- Que per què?! ... M'has salvat la vida, recordes? - Em va dir ell somrient.
- Bah!, Les fans estem per això i més.
- Bé però de tota manera, gràcies. Per cert, com et dius?.
- Em dic Mònica i tinc 14 anys.
- Mónica, que bonic nom!.
Jo em vaig posar vermell.Ell em va somriure. "Déu" - vaig pensar-"és escantador ..."
- Bé, serà millor que descansis, si vols pots quedar aquí uns dies.
- Moltes gràcies, espero no ser molèstia. "Molèstia tu? ... Tu no molestes-vaig pensar-... ets el meu ídol".
- Queda't el temps que vulguis, no ets cap molèstia.
- Moltes gràcies de veritat.
- De res, jeje ... Bé, posa't còmode, seu al sofà si vols, jo he de fer unes trucades.
Ell es va asseure. En aquell moment va sonar el rellotge, eren les 9 del vespre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario