~ Uns minuts abans ...
Fabianne condueix a tota velocitat pels carrers de Madrid. Al seu costat va Pau. I mil preguntes, mil perquès i mil interrogants que ronden pels seus caps. Un intent desesperat per entendre alguna cosa. No és possible. La preocupació agonitza l'ambient. Hospital 12 de Octubre. Fabianne passa la barrera i aparca. Pau es baixa immediatament i entra a l'hospital. Corre pel passadís, puja les escales a tota velocitat fins que veu a Javier. Corre cap a ell. També hi ha una noia al seu costat. Es reuneixen amb ells i s'abracen.- Encara no he aconseguit entendre res. Què ha passat? Com està?- Ja t'ho vaig dir. Una boja li va disparar. - Javier fixa la seva mirada en Pau. - I ara ...- Sí, però és greu?Javier li indica amb la mirada que mira cap a l'habitació. Pau observa el que passa al seu interior i cau en el compte que allà està Mònica. Sent pena per com l'està veient. Xavier li torna la resposta.- No et pots imaginar quant ...Tot d'una, i per la seva sorpresa, Andrea surt corrent d'aquell lloc.Pau intenta aconseguir-la, però Javier li agafa del braç.- Deixa, necessita estar sola ... Ho està passant malament.- Però ...- Pau, afecte! M'he perdut amb tant passadís ... - Fabianne corre esgotada fins a ells.- Genial ... La que faltava ... ¿De debò la havies de portar? - En veu baixa, Javier utilitza un to irònic amb Pablo. No suporta a Fabianne, ni ella a ell. Per saludar el seu to puja de volum. - Com va Fabianne? Que alegria veure't ... - De nou to sarcàstic.Fabianne el mira amb odi.- Home Javier, com tu per aquí?. - S'apropa a ell. - No hauràs estat tu el que has provocat això?Javier riu.- Jo també m'alegro de veure't ...- Quina pena no poder dir el mateix. - Un somriure maliciós.- I què tal la feina? ... A no, que no tens ...- Já ... Com a mínim tinc més carisma que tu ... I del teu humor no parlem ...Javier el mira desafiant.- Ei, nois, pareu ja ... - No li agrada les discussions molt ...- Ha començat ell ...- Què? Tu ets una ...Però abans que Javier pugui acabar la seva frase, Mónica surt de l'habitació.Tots tornen la mirada cap Mónica. Aquesta es gira per mirar-los. Un tímid somriure i torna al seu estat de tristesa. Té els ulls irritats i està rogíssima.Javier s'apropa fins a ella.- Com estàs? Li ... has vist bé?Fabianne va cap a la noia i li acaricia els cabells.- Però com li dius això? Si ell està en coma, home!Mònica, en escoltar això, sent una sacsejada, com un huracà, una onada d'immens dolor, s'enfonsa, s'esfondra, sent que li treuen la respiració, que se li ofega dins del seu desig d'estratègies alegre. Feliç. I de improvisa ràbia, i estupor, incredulitat.Per què li ha hagut de passar això? I fins a quant estarà així? Se sent malament, molt malament, traïda per la vida. No és possible. Daniel no. Daniel. Que és fort. Que mai li havia passat res. I l'onada segueix creixent, cada vegada més. Sent ofegada en aquest mar d'agonia. No sabria dir-ho. Però ella és allà, el mira i no pot fer res. No pot remeiar el que va passar. I ara 'els matiners' trencats. Els seus 'matiners'. I llavors Mònica s'acosta fins fins Javier i li estreny fortament la jaqueta contra els punys, la hi arrenca gairebé, s'aferra a ella, desesperada, com si fos l'únic escull segur enmig d'aquest mar d'absurd dolor. Després es recolza en el pit de Javier i comença a plorar quedo, en silenci, ofegant gairebé el seu dolor en aquesta jaqueta. Per respecte, per por, per no mostrar la seva debilitat davant els companys de Daniel. Xavier no sap què fer. I l'abraça poc a poc amb els seus braços, fort, contra si.- Tu sempre tan subtil Fabianne ... - Li mira emprenyat. - Chissst ... Tranquil · la, Mónica ... Tranquil · la ... - I n'hi ha prou això, la seva abraçada, perquè se senti una mica més tranquil · les. Un profund sospir, lent. I un altre. I un altre més. I els sanglots disminueixen. A poc a poc. Una mica de calma en aquesta jaqueta. Com una petita cala. Una cala on poder resguardar-se de la tempesta. I després respira pofundamente. Mónica emergeix de nou dels braços de Javier. Recupera la compustura. S'asseca el nas amb l'extrem de la seva camisa. S'arregla una mica el cabell amb les mans. El cabell, una mica mullat, obeeix. Recupera el seu lloc d'una manera obedient i, silenciosament, deixa que la llum aparegui de nou en aquest rostre.- Estic bé. - Intenta convercerse a si mateixa. I un petit somriure als allí presents. - Em ... vaig a casa meva. Tornaré demà.Javier el mira sorprès.- Com que a casa teva?- Sí, aquí només puc ... passar-ho malament, aclaparar-me més ... Vaig pensar en quedar-me amb ell aquesta nit, però no em deixen estar tant de temps allà ... Així que ... - Li mira i somriu lleument. - Me'n vaig ... Fins demà.I se'n va sense més, en el silenci d'un passadís buit pels mals moments que ha passat en ell. L'espera una nit d'espera, de por, d'impotència, d'esperança, de pregària. De la certesa d'un demà, això està clar, però d'un matí que pot o no ser-ho per a tots. Com és la vida? No pot imaginar que pugui perdre a Daniel, no té forces.
~ Onze de la nit, a la casa de Mónica ...
Mónica parla amb la seva mare pel mòbil.- Ai mare! Però t'has tornat boja?- Jo? Tu et creus que aquestes són hores de cridar? Ni tan sols em teniu aquests dies!- ¡És que Daniel està a l'hospital, està en coma! Ja t'ho he dit!- Que no, que no em crec que tu i aquest humorista ...- Mamà, que és veritat!- Si, ja. Segur que t'ho estàs inventant. Mònica, no et fa vergonya? Invertarse que algú està en coma, és molt fort ...- Però mare, és veritat, ha tingut un accident terrible.- Ja n'hi ha prou! Perquè no estic aquí i no et puc castigar, si no ...A la Mònica se li comencen a entelar els ulls de llàgrimes.- Vols dir que me'n vaig a inventar una cosa així? Per qui m'has pres, mare? Estimo aquest home.
~ A més de cinc mil quilòmetres de Madrid, a New York City ...
El nòvio de Julia mira les notícies al canal internacional. La televisió espanyola. Tot d'una una notícia que li crida l'atenció, massa.- Amor meu, aquest no és el famós aquest que li agrada tant la teva filla?- Què? - Julia aparta el telèfon de la seva boca, fixa la seva mirada a la televisió i amb vergonya descobreix que tot el que li ha explicat la seva filla és cert.- S-sí ... - Torna al telèfon i, esperant que la seva filla no s'hagi enfadat, parla. - Mó-nica ... ¿Segueixes aquí?- Sí, mare sí, segueixo aquí ... - El seu to, en l'altra línia, sona plorós i trist. - Però ja que no em vas a creure vaig a penjar ja ...- No! No, filla si us plau, no em pengis! Acabo de veure que és cert. Ho sento, estimada meva, em costava entendre tot això ... I com està?- Malament, mare, molt malament. Com vols que estigui? Està en coma, ni tan sols se sap si ... podrà despertar, ja no podrà estar com abans ... - Mónica es posa a plorar.La seva mare es fa pena al escoltar-la.- Ho sento ...- És que no ho vull perdre, mare, no ho vull perdre ...Julia sospira.- Ningú va a perdre a ningú, Mónica. Tranquil · la afecte ...- Però mare, és que no saps el mal que ho estic passant, veure-ho així és ...- Sigues forta afecte, es posarà bé, ja veuràs ...- Tant de bo que això sigui cert ...- Sí .. Bé afecte, he de penjar, dorm bé, d'acord? I aguanta ...- D'acord, fins demà mare.Somriures en les dues línies.- Fins demà.Pengen.Mónica es va cap la seva habitació. S'asseu al seu llit. Es fixa a la foto que hi ha a la tauleta. La agafa i mentre la mira un somriure es dibuixa a la cara. És d'ahir, quan es va fer la foto amb Daniel. Allí estan ells dos. Abraçats. Amb un tendre somriure. Com si tot fos genial, feliç. Qui li diria que hores després la seva vida perdria tot el seu sentit.
~ Dos mesos més tard ...
Els dies van anar passant. Mónica anava cada dia a veure a Daniel a l'hospital. Passava les nits allà, al seu costat. Cada dia li explicava el que havia passat, el que havia fet. Cada dia tenia la il · lusió de veure'l despertar, però sempre li era en va. Ella seguia resant per ell. Mai perdia l'esperança, no es permetia perdre l'esperança. Després del pont, va seguir amb l'institut. Els pitjors dies van ser els primers. Les seves amigues li aclaparaven a preguntes sobre ... tot. I ella no estava per res ni per ningú. Tot just cap altra cosa a part d'estar a l'hospital en tot el dia. La seva rutina era institut i després sortir corrents fins a l'hospital i allà es passava tot el dia.
I ara, passats dos mesos, estava, com cada dia, a l'hospital, asseguda al costat del seu llit, agafant-li de la mà. Mentre, ella li està mirant. Somriu sense ganes. S'acosta fins a la petita tauleta metàl · lica i agafa el guió del programa d'avui. Javier l'hi va donar aquest matí. Perquè sabés que farien avui. Ja no escolta el programa, estant amb Daniel allà no pot. Per això prefereix llegir el guió i així, almenys, es fa una idea.L'agafa i arriba de nou al costat de Daniel, dóna suport al guió a la falda i mentre recolza la mà en la seva comença a explicar-li tot sobre el guió.Passats cinc minuts, ella li segueix parlant. De vegades el mira per si reacciona o alguna cosa, però res, ni un sol moviment.- I llavors Pau crida ... - Posa un to de molt interès. -'' Assabenta't Javier! ¡La Esteban s'enfada!'' Ja saps, 'La Esteve' ... - Li mira intentant obtenir una resposta seva. - Belén Esteban, Dani. ¡Belén Esteban! Tingues valor per entendre els seus acudits, et senceres Dani? - Observa inútilment aquest rostre tranquil, relaxat, que sembla no poder sentir. Però és la seva última esperança. Mantenir viva la seva atenció. Un sospir. I Mònica treu forces de flaquesa.-Ja val, és inútil que et facis el despistat. Has de repassar bé el guió, t'ho has de saber. Potser no surtis en ell, però quan tornis hauràs de seguir, i si no repasses, no et sortirà bé. No t'hauràs cregut que et vas a lliurar del teu treball? Ho sentim, però no et lliuraràs dels teus fans ni res. I tornaràs, ho saps no? I tant que tornaràs ... A veure si et creus que et vas a lliurar d'aguantar a Javier, a Pau i a ... - No sap pronunciar molt bé el nom. - I al 'Monsór' aquest ... És clar que no ...- Monsieur.Una veu sobtada. Fluixa. Lleugera. Feble. Però la seva veu.- ¡¡Dani!!Daniel està tornat cap a Mónica. Li somriu.- Es pronuncia Monsieur. Has de dir-ho bé.Mònica no s'ho pot creure. Comença a plorar a mars. I en part plora i en part es riu.- Monsieur, monsieur, ho vaig a repetir mil vegades, fotre, m'encanta el francès! És la paraula més bonica del món. - I s'aixeca i l'abraça amb cura, intentant no agitar-lo, però no aconsegueix contenir-se. Es perd amb la cara en el seu coll i segueix plorant, com una nena.- I deien que els vostres col · laboradors no eren bons!Aquesta noia que s'ha vist recompensada. Que mai va perdre l'esperança i acaba de rebre el regal més bell del món. La resposta a les seves pregàries. Torna a tenir al seu amor. Torna a ser feliç. Torna a ser la Mónica ... de fa 2 mesos.
Fabianne condueix a tota velocitat pels carrers de Madrid. Al seu costat va Pau. I mil preguntes, mil perquès i mil interrogants que ronden pels seus caps. Un intent desesperat per entendre alguna cosa. No és possible. La preocupació agonitza l'ambient. Hospital 12 de Octubre. Fabianne passa la barrera i aparca. Pau es baixa immediatament i entra a l'hospital. Corre pel passadís, puja les escales a tota velocitat fins que veu a Javier. Corre cap a ell. També hi ha una noia al seu costat. Es reuneixen amb ells i s'abracen.- Encara no he aconseguit entendre res. Què ha passat? Com està?- Ja t'ho vaig dir. Una boja li va disparar. - Javier fixa la seva mirada en Pau. - I ara ...- Sí, però és greu?Javier li indica amb la mirada que mira cap a l'habitació. Pau observa el que passa al seu interior i cau en el compte que allà està Mònica. Sent pena per com l'està veient. Xavier li torna la resposta.- No et pots imaginar quant ...Tot d'una, i per la seva sorpresa, Andrea surt corrent d'aquell lloc.Pau intenta aconseguir-la, però Javier li agafa del braç.- Deixa, necessita estar sola ... Ho està passant malament.- Però ...- Pau, afecte! M'he perdut amb tant passadís ... - Fabianne corre esgotada fins a ells.- Genial ... La que faltava ... ¿De debò la havies de portar? - En veu baixa, Javier utilitza un to irònic amb Pablo. No suporta a Fabianne, ni ella a ell. Per saludar el seu to puja de volum. - Com va Fabianne? Que alegria veure't ... - De nou to sarcàstic.Fabianne el mira amb odi.- Home Javier, com tu per aquí?. - S'apropa a ell. - No hauràs estat tu el que has provocat això?Javier riu.- Jo també m'alegro de veure't ...- Quina pena no poder dir el mateix. - Un somriure maliciós.- I què tal la feina? ... A no, que no tens ...- Já ... Com a mínim tinc més carisma que tu ... I del teu humor no parlem ...Javier el mira desafiant.- Ei, nois, pareu ja ... - No li agrada les discussions molt ...- Ha començat ell ...- Què? Tu ets una ...Però abans que Javier pugui acabar la seva frase, Mónica surt de l'habitació.Tots tornen la mirada cap Mónica. Aquesta es gira per mirar-los. Un tímid somriure i torna al seu estat de tristesa. Té els ulls irritats i està rogíssima.Javier s'apropa fins a ella.- Com estàs? Li ... has vist bé?Fabianne va cap a la noia i li acaricia els cabells.- Però com li dius això? Si ell està en coma, home!Mònica, en escoltar això, sent una sacsejada, com un huracà, una onada d'immens dolor, s'enfonsa, s'esfondra, sent que li treuen la respiració, que se li ofega dins del seu desig d'estratègies alegre. Feliç. I de improvisa ràbia, i estupor, incredulitat.Per què li ha hagut de passar això? I fins a quant estarà així? Se sent malament, molt malament, traïda per la vida. No és possible. Daniel no. Daniel. Que és fort. Que mai li havia passat res. I l'onada segueix creixent, cada vegada més. Sent ofegada en aquest mar d'agonia. No sabria dir-ho. Però ella és allà, el mira i no pot fer res. No pot remeiar el que va passar. I ara 'els matiners' trencats. Els seus 'matiners'. I llavors Mònica s'acosta fins fins Javier i li estreny fortament la jaqueta contra els punys, la hi arrenca gairebé, s'aferra a ella, desesperada, com si fos l'únic escull segur enmig d'aquest mar d'absurd dolor. Després es recolza en el pit de Javier i comença a plorar quedo, en silenci, ofegant gairebé el seu dolor en aquesta jaqueta. Per respecte, per por, per no mostrar la seva debilitat davant els companys de Daniel. Xavier no sap què fer. I l'abraça poc a poc amb els seus braços, fort, contra si.- Tu sempre tan subtil Fabianne ... - Li mira emprenyat. - Chissst ... Tranquil · la, Mónica ... Tranquil · la ... - I n'hi ha prou això, la seva abraçada, perquè se senti una mica més tranquil · les. Un profund sospir, lent. I un altre. I un altre més. I els sanglots disminueixen. A poc a poc. Una mica de calma en aquesta jaqueta. Com una petita cala. Una cala on poder resguardar-se de la tempesta. I després respira pofundamente. Mónica emergeix de nou dels braços de Javier. Recupera la compustura. S'asseca el nas amb l'extrem de la seva camisa. S'arregla una mica el cabell amb les mans. El cabell, una mica mullat, obeeix. Recupera el seu lloc d'una manera obedient i, silenciosament, deixa que la llum aparegui de nou en aquest rostre.- Estic bé. - Intenta convercerse a si mateixa. I un petit somriure als allí presents. - Em ... vaig a casa meva. Tornaré demà.Javier el mira sorprès.- Com que a casa teva?- Sí, aquí només puc ... passar-ho malament, aclaparar-me més ... Vaig pensar en quedar-me amb ell aquesta nit, però no em deixen estar tant de temps allà ... Així que ... - Li mira i somriu lleument. - Me'n vaig ... Fins demà.I se'n va sense més, en el silenci d'un passadís buit pels mals moments que ha passat en ell. L'espera una nit d'espera, de por, d'impotència, d'esperança, de pregària. De la certesa d'un demà, això està clar, però d'un matí que pot o no ser-ho per a tots. Com és la vida? No pot imaginar que pugui perdre a Daniel, no té forces.
~ Onze de la nit, a la casa de Mónica ...
Mónica parla amb la seva mare pel mòbil.- Ai mare! Però t'has tornat boja?- Jo? Tu et creus que aquestes són hores de cridar? Ni tan sols em teniu aquests dies!- ¡És que Daniel està a l'hospital, està en coma! Ja t'ho he dit!- Que no, que no em crec que tu i aquest humorista ...- Mamà, que és veritat!- Si, ja. Segur que t'ho estàs inventant. Mònica, no et fa vergonya? Invertarse que algú està en coma, és molt fort ...- Però mare, és veritat, ha tingut un accident terrible.- Ja n'hi ha prou! Perquè no estic aquí i no et puc castigar, si no ...A la Mònica se li comencen a entelar els ulls de llàgrimes.- Vols dir que me'n vaig a inventar una cosa així? Per qui m'has pres, mare? Estimo aquest home.
~ A més de cinc mil quilòmetres de Madrid, a New York City ...
El nòvio de Julia mira les notícies al canal internacional. La televisió espanyola. Tot d'una una notícia que li crida l'atenció, massa.- Amor meu, aquest no és el famós aquest que li agrada tant la teva filla?- Què? - Julia aparta el telèfon de la seva boca, fixa la seva mirada a la televisió i amb vergonya descobreix que tot el que li ha explicat la seva filla és cert.- S-sí ... - Torna al telèfon i, esperant que la seva filla no s'hagi enfadat, parla. - Mó-nica ... ¿Segueixes aquí?- Sí, mare sí, segueixo aquí ... - El seu to, en l'altra línia, sona plorós i trist. - Però ja que no em vas a creure vaig a penjar ja ...- No! No, filla si us plau, no em pengis! Acabo de veure que és cert. Ho sento, estimada meva, em costava entendre tot això ... I com està?- Malament, mare, molt malament. Com vols que estigui? Està en coma, ni tan sols se sap si ... podrà despertar, ja no podrà estar com abans ... - Mónica es posa a plorar.La seva mare es fa pena al escoltar-la.- Ho sento ...- És que no ho vull perdre, mare, no ho vull perdre ...Julia sospira.- Ningú va a perdre a ningú, Mónica. Tranquil · la afecte ...- Però mare, és que no saps el mal que ho estic passant, veure-ho així és ...- Sigues forta afecte, es posarà bé, ja veuràs ...- Tant de bo que això sigui cert ...- Sí .. Bé afecte, he de penjar, dorm bé, d'acord? I aguanta ...- D'acord, fins demà mare.Somriures en les dues línies.- Fins demà.Pengen.Mónica es va cap la seva habitació. S'asseu al seu llit. Es fixa a la foto que hi ha a la tauleta. La agafa i mentre la mira un somriure es dibuixa a la cara. És d'ahir, quan es va fer la foto amb Daniel. Allí estan ells dos. Abraçats. Amb un tendre somriure. Com si tot fos genial, feliç. Qui li diria que hores després la seva vida perdria tot el seu sentit.
~ Dos mesos més tard ...
Els dies van anar passant. Mónica anava cada dia a veure a Daniel a l'hospital. Passava les nits allà, al seu costat. Cada dia li explicava el que havia passat, el que havia fet. Cada dia tenia la il · lusió de veure'l despertar, però sempre li era en va. Ella seguia resant per ell. Mai perdia l'esperança, no es permetia perdre l'esperança. Després del pont, va seguir amb l'institut. Els pitjors dies van ser els primers. Les seves amigues li aclaparaven a preguntes sobre ... tot. I ella no estava per res ni per ningú. Tot just cap altra cosa a part d'estar a l'hospital en tot el dia. La seva rutina era institut i després sortir corrents fins a l'hospital i allà es passava tot el dia.
I ara, passats dos mesos, estava, com cada dia, a l'hospital, asseguda al costat del seu llit, agafant-li de la mà. Mentre, ella li està mirant. Somriu sense ganes. S'acosta fins a la petita tauleta metàl · lica i agafa el guió del programa d'avui. Javier l'hi va donar aquest matí. Perquè sabés que farien avui. Ja no escolta el programa, estant amb Daniel allà no pot. Per això prefereix llegir el guió i així, almenys, es fa una idea.L'agafa i arriba de nou al costat de Daniel, dóna suport al guió a la falda i mentre recolza la mà en la seva comença a explicar-li tot sobre el guió.Passats cinc minuts, ella li segueix parlant. De vegades el mira per si reacciona o alguna cosa, però res, ni un sol moviment.- I llavors Pau crida ... - Posa un to de molt interès. -'' Assabenta't Javier! ¡La Esteban s'enfada!'' Ja saps, 'La Esteve' ... - Li mira intentant obtenir una resposta seva. - Belén Esteban, Dani. ¡Belén Esteban! Tingues valor per entendre els seus acudits, et senceres Dani? - Observa inútilment aquest rostre tranquil, relaxat, que sembla no poder sentir. Però és la seva última esperança. Mantenir viva la seva atenció. Un sospir. I Mònica treu forces de flaquesa.-Ja val, és inútil que et facis el despistat. Has de repassar bé el guió, t'ho has de saber. Potser no surtis en ell, però quan tornis hauràs de seguir, i si no repasses, no et sortirà bé. No t'hauràs cregut que et vas a lliurar del teu treball? Ho sentim, però no et lliuraràs dels teus fans ni res. I tornaràs, ho saps no? I tant que tornaràs ... A veure si et creus que et vas a lliurar d'aguantar a Javier, a Pau i a ... - No sap pronunciar molt bé el nom. - I al 'Monsór' aquest ... És clar que no ...- Monsieur.Una veu sobtada. Fluixa. Lleugera. Feble. Però la seva veu.- ¡¡Dani!!Daniel està tornat cap a Mónica. Li somriu.- Es pronuncia Monsieur. Has de dir-ho bé.Mònica no s'ho pot creure. Comença a plorar a mars. I en part plora i en part es riu.- Monsieur, monsieur, ho vaig a repetir mil vegades, fotre, m'encanta el francès! És la paraula més bonica del món. - I s'aixeca i l'abraça amb cura, intentant no agitar-lo, però no aconsegueix contenir-se. Es perd amb la cara en el seu coll i segueix plorant, com una nena.- I deien que els vostres col · laboradors no eren bons!Aquesta noia que s'ha vist recompensada. Que mai va perdre l'esperança i acaba de rebre el regal més bell del món. La resposta a les seves pregàries. Torna a tenir al seu amor. Torna a ser feliç. Torna a ser la Mónica ... de fa 2 mesos.
No hay comentarios:
Publicar un comentario