~ Dani
Ni tan sols sé on sóc ... Crec que en aquest moment m'estic dirigint a un hospital, no tinc gairebé pols, crec que m'estic morint ... La bala ha penetrat en mi i em costa respirar, pensar ... Llavors això és la fi? ... Escolto un soroll ... Seré jo mateix ... M'estic morint ...Em queda poc, si és que encara segueixo viu ... I ella ... Estarà bé ...?
~ MònicaEl meu món ja no té sentit ... Per què ho havia de tenir? Sense ell ... ja res no ho té. Com estarà ..? Bé suposo que no ... I si hagués m ...? No! Ell no ha mort, ell no ha mort! No pensis això ... Ell .. és viu ... Sí, això és. Ell segueix viu. No és mort. I es posarà bé ... Sí clar, això no m'ho crec ni jo ...La que hauria d'estar morta és Keyla ... Aquesta és la que hauria de morir ... Per tot el que ha fet ...
----------------
Olor de net. Parets blanquíssimes. La dona de la neteja a passat diverses vegades en els últims quinze minuts. Gent, molta gent que, nerviosa, plena incentidumbre, espera una resposta.La sala d'espera de l'hospital està plena de persones. Uns entren desesperats i se'n van plens d'il · lusions i promeses. Altres no tenen tanta sort.Han passat més de dues hores des que Andrea i Mònica estan a l'hospital.Javier també és allà. Mónica li va cridar. Amb tot el que havia passat, Javier havia de saber-ho.Es comuniquen a través de mirades, no tenen forces per parlar. Andrea i ella estan destrossades.Javier les mira. Les veu allà, entristides, deprimides i desanimades.Les comprèn perfectament, sap el dur que ha de ser per a elles tot això. Quan li va cridar Mónica i li va explicar el que havia passat es va quedar gelat. No podia creure que a Daniel li haguessin disparat. Va ser el més ràpid que va poder cap allà. Quan va arribar, el metge li va dir en l'estat en què es trobaven Keyla i Dani, encara que ell només va prestar atenció al diagnòstic del seu company. El metge li va explicar tot el que sabia sobre el seu estat. Estava greu, bastant greu, i les possibilitats d'una bona recuperació, de moment, eren nul · les. Li va dir que haurien d'esperar allà per tenir un diagnòstic més complet. Ell es temia la reacció de les noies si l'hi digués i per això, per ara, no els ha dit res.- Aneu a fer un volt noies. Porteu aquí més de dues hores. Necessiteu despejaros.- I si ve el metge? - Va preguntar Mònica-No podem anar-nos ...- Si ve el metge jo parlaré amb ell. Us explicaré tot el que dirà. Però vosaltres necessiteu descansar i sortir a fer un volt. Oblideu una mica de tota aquesta moguda ... Sé que és difícil noies, però heu de despejaros una mica. Aquí us agobiaréis més. - Esbossa un petit somriure-Aneu-vos a fer un volt. D'aquí a que arribi el metge poden passar tres hores i bo, ja són les cinc noies, hauríeu menjar alguna cosa.Andrea s'adona que no ha menjat en tot el dia.Els seus budells sonen. Es toca l'estómac. Necessita menjar alguna cosa.- Una mica de fam si que tinc ... - Diu ella observant l'estómac.Mónica somriu tot just amb forces davant el comentari d'Andrea. La pobra no ha menjat en tot el dia, i ella ... Tampoc.- D'acord, anirem a prendre algo.-Mònica mira Javier. - Però si ve el metge em dones un toc al mòbil.-D'acord, jo us aviso.Les noies s'aixequen i se'n van cap a la cafeteria
Ni tan sols sé on sóc ... Crec que en aquest moment m'estic dirigint a un hospital, no tinc gairebé pols, crec que m'estic morint ... La bala ha penetrat en mi i em costa respirar, pensar ... Llavors això és la fi? ... Escolto un soroll ... Seré jo mateix ... M'estic morint ...Em queda poc, si és que encara segueixo viu ... I ella ... Estarà bé ...?
~ MònicaEl meu món ja no té sentit ... Per què ho havia de tenir? Sense ell ... ja res no ho té. Com estarà ..? Bé suposo que no ... I si hagués m ...? No! Ell no ha mort, ell no ha mort! No pensis això ... Ell .. és viu ... Sí, això és. Ell segueix viu. No és mort. I es posarà bé ... Sí clar, això no m'ho crec ni jo ...La que hauria d'estar morta és Keyla ... Aquesta és la que hauria de morir ... Per tot el que ha fet ...
----------------
Olor de net. Parets blanquíssimes. La dona de la neteja a passat diverses vegades en els últims quinze minuts. Gent, molta gent que, nerviosa, plena incentidumbre, espera una resposta.La sala d'espera de l'hospital està plena de persones. Uns entren desesperats i se'n van plens d'il · lusions i promeses. Altres no tenen tanta sort.Han passat més de dues hores des que Andrea i Mònica estan a l'hospital.Javier també és allà. Mónica li va cridar. Amb tot el que havia passat, Javier havia de saber-ho.Es comuniquen a través de mirades, no tenen forces per parlar. Andrea i ella estan destrossades.Javier les mira. Les veu allà, entristides, deprimides i desanimades.Les comprèn perfectament, sap el dur que ha de ser per a elles tot això. Quan li va cridar Mónica i li va explicar el que havia passat es va quedar gelat. No podia creure que a Daniel li haguessin disparat. Va ser el més ràpid que va poder cap allà. Quan va arribar, el metge li va dir en l'estat en què es trobaven Keyla i Dani, encara que ell només va prestar atenció al diagnòstic del seu company. El metge li va explicar tot el que sabia sobre el seu estat. Estava greu, bastant greu, i les possibilitats d'una bona recuperació, de moment, eren nul · les. Li va dir que haurien d'esperar allà per tenir un diagnòstic més complet. Ell es temia la reacció de les noies si l'hi digués i per això, per ara, no els ha dit res.- Aneu a fer un volt noies. Porteu aquí més de dues hores. Necessiteu despejaros.- I si ve el metge? - Va preguntar Mònica-No podem anar-nos ...- Si ve el metge jo parlaré amb ell. Us explicaré tot el que dirà. Però vosaltres necessiteu descansar i sortir a fer un volt. Oblideu una mica de tota aquesta moguda ... Sé que és difícil noies, però heu de despejaros una mica. Aquí us agobiaréis més. - Esbossa un petit somriure-Aneu-vos a fer un volt. D'aquí a que arribi el metge poden passar tres hores i bo, ja són les cinc noies, hauríeu menjar alguna cosa.Andrea s'adona que no ha menjat en tot el dia.Els seus budells sonen. Es toca l'estómac. Necessita menjar alguna cosa.- Una mica de fam si que tinc ... - Diu ella observant l'estómac.Mónica somriu tot just amb forces davant el comentari d'Andrea. La pobra no ha menjat en tot el dia, i ella ... Tampoc.- D'acord, anirem a prendre algo.-Mònica mira Javier. - Però si ve el metge em dones un toc al mòbil.-D'acord, jo us aviso.Les noies s'aixequen i se'n van cap a la cafeteria
No hay comentarios:
Publicar un comentario