- Bé, doncs fins després, dóna'ls records a Mónica de la meva part.
- Els hi donaré. Chao.
- Chao.
Dani va penjar i li va tornar el mòbil a Mónica.Tot d'una, sense saber per què, es va fer un silenci incòmode per als dos. Cada un recordava l'atrafegat dia que havien tingut, tots dos sabien que mai oblidarien aquest dia. Aquell silenci no va trigar a trencar-se. El culpable va ser el rellotge del saló que amb les seves campanades els va alarmar que ja eren les 10 de la nit.
- Vols menjar alguna cosa? - Li va preguntar ella somrient.
- Doncs la veritat és que sí. No he menjat res des de l'esmorzar.
- Bé, doncs dóna'm un segon i preparo el sopar.
El sopar va transcórrer amb normalitat. Per als dos va ser molt agradable. La conversa va estar compostes de diversos 'gràcies' i diversos 'de res' per part dels dos. Mònica estava molt contenta de tenir aquí el seu ídol.
En acabar de sopar cada un va recollir el seu plat.
- Moltes gràcies per el sopar, cuines molt bé.
- He, he. M'alegro que t'hagi agradat el sopar ... Sòl cuinar sempre jo, ja que els meus pares sempre estan fora ...
Tot d'una, Mònica, sense saber per què, va sentir una estranya sensació, una sensació que no sentia des de l'any passat, en què es va enamorar perdudament d'un dels seus companys de classe. Aquesta barreja de sensacions al que anomenen amor.
S'havia enamorat de Dani, cosa que no li estranyava ja que era el seu ídol, el seu major ídol. Però el que sentia per ell no era un simple <amor per un ídolo> que ve i se'n va. No El que ella sentia per Daniel era amor de veritat.
- Què et passa?, Et trobes bé? - Va preguntar Dani que va notar absent a Mónica.
- Eh? ... Emm, sí, sí ... No és gens. - Va dir intentant dissimular l'amor tan intens que sentia per ell.
Aquesta sensació anava augmentant per minuts. Sempre li havia agradat, li semblava molt guapo, però mai pensava que s'enamoraria així d'ell.
I si ell sentís el mateix? I si ell també estava enamorat d'ella?. A l'imaginar li recorre un calfred per tot el cos. Ella, la núvia de Dani Fernández. Però ... no ... això no passarà. No Segur que no. Això és impossible. Ell té 28 anys, 14 més que ella. A més, ell és un famós i ella una simple noia madrilenya de 14 anys que és seu fan, el seu fan numero i la que ara s'ha enamorat perdudament d'ell.
Tot d'una, li envarga la tristesa.
Saber que ell no sent res per ella, que mai estaran junts, li fa mal, molt de mal. Tot d'una sent unes tremendes ganes de plorar. Però ell no la pot veure plorar. Ni tan sols sap el perquè. Ha passat d'estar alegre, feliç, a estar trist, i tot per aquesta sobtada sensació d'amor per ell.
- Vaig al bany un moment-va dir Mónica intentat dissimular la seva tristesa.
- Val, però segur que et trobes bé? .
- Sí, sí, tranquil, estic bé, ara vinc, d'acord? .
Després de dir això, Mònica es va anar cap al bany.Dani no va quedar conforme amb el que li havia dit. Sabia que a Mónica li passava alguna cosa. "Li passa alguna cosa, segur. Està rara" - va pensar.Estava rara, diferent. Va passar d'estar alegre a estar completament absent i trist.
Ell no voldria que a aquella noia li passés alguna cosa dolenta. La veritat és que, encara que es portaven 14 anys de diferència, aquella noia li semblava molt maca, també era molt tímida, però era normal, ella era el seu fan, totes les fans solen ser així. Bé, no totes ... perquè amb la qual es va trobar aquest matí ... Segurament no estaria bé psicològicament.
En recordeu aquell esdeveniment, es va recordar de Mónica. Aquella noia tan simpàtica i amable que li va salvar la vida posant la seva vida en perill, aquella noia que el va acollir a casa seva i amb la que ara es troba, aquella noia de la qual, sense adonar-se'n, s'està enamorant.
Van passar deu minuts i Mònica no havia tornat. Dani es va començar a alarmar. Ara era segur que li passava alguna cosa, ho sabia, la va notar rara i encara que ella intentés dissimular-ho, va notar que ella no es trobava bé.
Mentrestant, Mònica era al bany plorant. No es reconeixia, ¡plorant per un famós!. "Però què em passa? ... Això em passa per somiar tant ... Però saber que ell i jo mai ...". No podia acabar la frase. No De vegades la realitat fa mal, fa mal en el més profund del cor. I en pensar això, Mònica no podia deixar de plorar. Però havia de deixar de pensar en això o es faria més mal.
Mentrestant, Dani, alarmat per la tardança de Mónica, va anar al bany, es va acostar a la porta i va cridar.
- Mónica, estàs bé? .
"Merda! ... I ara que faig?" - Va pensar espantada. No sabia que dir-li, tenia els ulls irritats per haver plorat i no volia que ell la veiés així.
Alarmada, es va assecar les llàgrimes tan ràpid com va poder.
- Ep ... sí, ja surto.
Va obrir la porta i va sortir del bany.
- Segur que estàs bé?, Em tens preocupat ... van passar deu minuts i no venies i ...
- Bé ... sí ... és que ... - Mònica no sabia que dir-li i resava perquè no se li notés que havia plorat.
Dani el va mirar i va veure que tenia els ulls irritats, com si hagués plorat.
- Segur que estàs bé?, Els teus ulls no semblen dir això ... estan irritats, com si haguessis plorat ...
"Merda, s'ha donat compte!, I ¿ara que li dic?"
Mònica no sabia que contestar. Ell la va mirar, les seves mirades es van creuar. Es va decidir i l'hi va dir.
- Em ... Bé, sí ... he ... he plorat ... però ... - Mònica estava avergonyida ... ¡L'havia descobert!
- Què? ... Però per què? ... - Dani estava confús, ara si que no entenia res.
- Perquè ... tu ... - Mònica no sabia que dir-li, mai s'havia declarat-Perquè ... perquè ... T'estimo. Dani, t'estimo, però tu ... no ... - En dir això se li van ennuvolar els ulls i, sense voler-ho, va començar a plorar.
- Espera ... Què?! .
Dani va quedar sorprès per la resposta de Mónica, no s'ho podia creure.
- Doncs això ... que et vull, que m'he enamorat de tu i, quan penso que el nostre és impossible ... doncs ... - Mònica no podia més. Ell no s'ho esperava, ho sabia. I segur que s'ho ha pres malament. En pensar això no podia deixar de plorar.
- Ei ... tranquil · la ... vinga ... - no sabia què dir ni com consolar-I, què et fa pensar que és tan impossible? .
- Doncs que tu ets un famós i jo només sóc una simple noia madrilenya de 14 anys que s'ha enamorat de tu perdudament i ... a més ens portem 14 anys.
- ¿Una simple noia madrilenya? Això creus? - Va dir somrient-li.
- Sí - va dir ella que, a poc a poc, se li anaven passant les ganes de plorar.
- Doncs jo no crec que això sigui cert.
- Ah, no?.
- No Perquè si fossis una simple noia madrilenya ... - va dir Dani mirant-la als ulls-... no m'hagués enamorat de tu ... -.
- ¿Quéééé?.
Mònica no es podia creure el que Dani li havia dit. ¿L'hi havia imaginat?. ¿Estava somiant?. No Això no era un somni, estava passant de veritat.
Dani li va somriure. Sabia que el que tots dos sentien era una bogeria, com la de les novel · les, com la de "Perdona si et dic amor", la novel · la de Federico Moccia.
Mònica encara no es creia el que havia sentit. ¡¡El mateix Dani Fernández la vol, l'estima!!. El seu rostre va passar d'estar trist, a estar més alegre que mai.
- Però, no et ficaràs en cap embolic si algú ho sap?.
- Per què?. Per estar enamorat?. No crec que em diguin res ...
- No m'ho puc creure ... això és com un somni ...
- Doncs no, no és un somni, està passant de veritat-va dir Dani somrient-li.
Mónica li va somriure.
- Gràcies.
- Per què?.
- Per tot.
- Gràcies a tu. M'has salvat la vida.
- Ho tornaria a fer si fes falta.
Els dos es van mirar. No calien les paraules, amb les seves mirades esdeien tot.Tot d'una, va sonar un soroll que els va alarmar. Era el rellotge de nou, ja eren les 11 de la nit.Ja era molt tard. Els dos estaven molt cansats i havien de descansar perquè l'endemà haurien de matinar.
Dani, sense adonar-se'n, badallar i va contagiar a Mónica que li va entrar el riure per això.
- Bé ja és molt tard.
- Sí, ia més demà hem d'anar a la ràdio.
- Tenim?.
- Sí Tu véns amb mi, no?. No t'agradaria conèixer el nostre estudi de gravació?.
- Em portaràs?, Oh ... Gràcies, gràcies, gràcies!!. - Va dir somrient-li a Dani.
- ¿Això és un sí?.
- Això és un 'per descomptat'.
- Bé, doncs demà coneixeràs l'estudi on es grava "L'humor matiner" - va dir Dani picant-li l'ull.
- Gràcies! - Va dir Mónica que no perdia el seu somriure.
Dani li va somriure. Li vingué son, estava cansat i demà havia de treballar. ¿No li podrien donar una baixa per tot el que havia passat?, Que gairebé no ho explica!, Si no hagués estat per Mónica ...
El somni i el cansament anaven augmentant. Dani va observar el sofà, li va semblar un bon lloc per dormir, i així no molestaria a Mónica, encara que es temia que aquesta no anava a deixar-li que dormís aquí i segurament li oferiria el llit i ella es quedaria allà perquè ell estigués més còmode. Però de tota manera havia de dormir en algun lloc, perquè el seu somni anava augmentant i necessitava descansar.
- Bé, jo dormiré al sofà si no et fa res.
- Què?!. No, tu dormiràs a la meva habitació, jo dormiré al sofà. Novaig a deixar que tu estiguis incòmode.
"Ho veus?, Ja m'esperava una resposta així ..." - va pensar triomfant.
- Esteu segur? - Va preguntar sense gaire ànim. Cada vegada es trobava més cansat i necessitava dormir, li era igual el lloc. Ell, amb poder dormir, era feliç.
- Sí, segur. Tu ves a la meva habitació i jo dormo aquí.
- Bé, doncs fins demà-va dir somrient-li.
Mónica cada vegada li agradava més, primer li salva la vida, després l'acull a casa seva i ara li presta la seva cambra perquè estigui més còmode. Sí .. la vol, l'estima molt.
- Bé, que dormis bé i si necessites alguna cosa m'avises, d'acord?.
- Val, gràcies per tot Mònica.
- De res-es va posar vermell-Bona nit.
- Bona nit ... T'estimo. - La va mirar i, després de dir això, se'n va anar cap a l'habitació de Mónica.
Mónica es va quedar perplexa. <T'estimo>. Ell li havia dit <t'estimo>. Aquestes paraules li retrunyien en la ment. Li havia dit: <t'estimo>. Ell, Dani Fernández, l'estimava. Si això era un somni no es volia despertar. L'estima. L'estima més del incalculable.
Tot d'una, badalla. Té son. Normal, és molt tard. S'ha d'anar a dormir.
Mónica va cap al sofà, es tomba i, als pocs minuts, es queda adormida.
- Els hi donaré. Chao.
- Chao.
Dani va penjar i li va tornar el mòbil a Mónica.Tot d'una, sense saber per què, es va fer un silenci incòmode per als dos. Cada un recordava l'atrafegat dia que havien tingut, tots dos sabien que mai oblidarien aquest dia. Aquell silenci no va trigar a trencar-se. El culpable va ser el rellotge del saló que amb les seves campanades els va alarmar que ja eren les 10 de la nit.
- Vols menjar alguna cosa? - Li va preguntar ella somrient.
- Doncs la veritat és que sí. No he menjat res des de l'esmorzar.
- Bé, doncs dóna'm un segon i preparo el sopar.
El sopar va transcórrer amb normalitat. Per als dos va ser molt agradable. La conversa va estar compostes de diversos 'gràcies' i diversos 'de res' per part dels dos. Mònica estava molt contenta de tenir aquí el seu ídol.
En acabar de sopar cada un va recollir el seu plat.
- Moltes gràcies per el sopar, cuines molt bé.
- He, he. M'alegro que t'hagi agradat el sopar ... Sòl cuinar sempre jo, ja que els meus pares sempre estan fora ...
Tot d'una, Mònica, sense saber per què, va sentir una estranya sensació, una sensació que no sentia des de l'any passat, en què es va enamorar perdudament d'un dels seus companys de classe. Aquesta barreja de sensacions al que anomenen amor.
S'havia enamorat de Dani, cosa que no li estranyava ja que era el seu ídol, el seu major ídol. Però el que sentia per ell no era un simple <amor per un ídolo> que ve i se'n va. No El que ella sentia per Daniel era amor de veritat.
- Què et passa?, Et trobes bé? - Va preguntar Dani que va notar absent a Mónica.
- Eh? ... Emm, sí, sí ... No és gens. - Va dir intentant dissimular l'amor tan intens que sentia per ell.
Aquesta sensació anava augmentant per minuts. Sempre li havia agradat, li semblava molt guapo, però mai pensava que s'enamoraria així d'ell.
I si ell sentís el mateix? I si ell també estava enamorat d'ella?. A l'imaginar li recorre un calfred per tot el cos. Ella, la núvia de Dani Fernández. Però ... no ... això no passarà. No Segur que no. Això és impossible. Ell té 28 anys, 14 més que ella. A més, ell és un famós i ella una simple noia madrilenya de 14 anys que és seu fan, el seu fan numero i la que ara s'ha enamorat perdudament d'ell.
Tot d'una, li envarga la tristesa.
Saber que ell no sent res per ella, que mai estaran junts, li fa mal, molt de mal. Tot d'una sent unes tremendes ganes de plorar. Però ell no la pot veure plorar. Ni tan sols sap el perquè. Ha passat d'estar alegre, feliç, a estar trist, i tot per aquesta sobtada sensació d'amor per ell.
- Vaig al bany un moment-va dir Mónica intentat dissimular la seva tristesa.
- Val, però segur que et trobes bé? .
- Sí, sí, tranquil, estic bé, ara vinc, d'acord? .
Després de dir això, Mònica es va anar cap al bany.Dani no va quedar conforme amb el que li havia dit. Sabia que a Mónica li passava alguna cosa. "Li passa alguna cosa, segur. Està rara" - va pensar.Estava rara, diferent. Va passar d'estar alegre a estar completament absent i trist.
Ell no voldria que a aquella noia li passés alguna cosa dolenta. La veritat és que, encara que es portaven 14 anys de diferència, aquella noia li semblava molt maca, també era molt tímida, però era normal, ella era el seu fan, totes les fans solen ser així. Bé, no totes ... perquè amb la qual es va trobar aquest matí ... Segurament no estaria bé psicològicament.
En recordeu aquell esdeveniment, es va recordar de Mónica. Aquella noia tan simpàtica i amable que li va salvar la vida posant la seva vida en perill, aquella noia que el va acollir a casa seva i amb la que ara es troba, aquella noia de la qual, sense adonar-se'n, s'està enamorant.
Van passar deu minuts i Mònica no havia tornat. Dani es va començar a alarmar. Ara era segur que li passava alguna cosa, ho sabia, la va notar rara i encara que ella intentés dissimular-ho, va notar que ella no es trobava bé.
Mentrestant, Mònica era al bany plorant. No es reconeixia, ¡plorant per un famós!. "Però què em passa? ... Això em passa per somiar tant ... Però saber que ell i jo mai ...". No podia acabar la frase. No De vegades la realitat fa mal, fa mal en el més profund del cor. I en pensar això, Mònica no podia deixar de plorar. Però havia de deixar de pensar en això o es faria més mal.
Mentrestant, Dani, alarmat per la tardança de Mónica, va anar al bany, es va acostar a la porta i va cridar.
- Mónica, estàs bé? .
"Merda! ... I ara que faig?" - Va pensar espantada. No sabia que dir-li, tenia els ulls irritats per haver plorat i no volia que ell la veiés així.
Alarmada, es va assecar les llàgrimes tan ràpid com va poder.
- Ep ... sí, ja surto.
Va obrir la porta i va sortir del bany.
- Segur que estàs bé?, Em tens preocupat ... van passar deu minuts i no venies i ...
- Bé ... sí ... és que ... - Mònica no sabia que dir-li i resava perquè no se li notés que havia plorat.
Dani el va mirar i va veure que tenia els ulls irritats, com si hagués plorat.
- Segur que estàs bé?, Els teus ulls no semblen dir això ... estan irritats, com si haguessis plorat ...
"Merda, s'ha donat compte!, I ¿ara que li dic?"
Mònica no sabia que contestar. Ell la va mirar, les seves mirades es van creuar. Es va decidir i l'hi va dir.
- Em ... Bé, sí ... he ... he plorat ... però ... - Mònica estava avergonyida ... ¡L'havia descobert!
- Què? ... Però per què? ... - Dani estava confús, ara si que no entenia res.
- Perquè ... tu ... - Mònica no sabia que dir-li, mai s'havia declarat-Perquè ... perquè ... T'estimo. Dani, t'estimo, però tu ... no ... - En dir això se li van ennuvolar els ulls i, sense voler-ho, va començar a plorar.
- Espera ... Què?! .
Dani va quedar sorprès per la resposta de Mónica, no s'ho podia creure.
- Doncs això ... que et vull, que m'he enamorat de tu i, quan penso que el nostre és impossible ... doncs ... - Mònica no podia més. Ell no s'ho esperava, ho sabia. I segur que s'ho ha pres malament. En pensar això no podia deixar de plorar.
- Ei ... tranquil · la ... vinga ... - no sabia què dir ni com consolar-I, què et fa pensar que és tan impossible? .
- Doncs que tu ets un famós i jo només sóc una simple noia madrilenya de 14 anys que s'ha enamorat de tu perdudament i ... a més ens portem 14 anys.
- ¿Una simple noia madrilenya? Això creus? - Va dir somrient-li.
- Sí - va dir ella que, a poc a poc, se li anaven passant les ganes de plorar.
- Doncs jo no crec que això sigui cert.
- Ah, no?.
- No Perquè si fossis una simple noia madrilenya ... - va dir Dani mirant-la als ulls-... no m'hagués enamorat de tu ... -.
- ¿Quéééé?.
Mònica no es podia creure el que Dani li havia dit. ¿L'hi havia imaginat?. ¿Estava somiant?. No Això no era un somni, estava passant de veritat.
Dani li va somriure. Sabia que el que tots dos sentien era una bogeria, com la de les novel · les, com la de "Perdona si et dic amor", la novel · la de Federico Moccia.
Mònica encara no es creia el que havia sentit. ¡¡El mateix Dani Fernández la vol, l'estima!!. El seu rostre va passar d'estar trist, a estar més alegre que mai.
- Però, no et ficaràs en cap embolic si algú ho sap?.
- Per què?. Per estar enamorat?. No crec que em diguin res ...
- No m'ho puc creure ... això és com un somni ...
- Doncs no, no és un somni, està passant de veritat-va dir Dani somrient-li.
Mónica li va somriure.
- Gràcies.
- Per què?.
- Per tot.
- Gràcies a tu. M'has salvat la vida.
- Ho tornaria a fer si fes falta.
Els dos es van mirar. No calien les paraules, amb les seves mirades esdeien tot.Tot d'una, va sonar un soroll que els va alarmar. Era el rellotge de nou, ja eren les 11 de la nit.Ja era molt tard. Els dos estaven molt cansats i havien de descansar perquè l'endemà haurien de matinar.
Dani, sense adonar-se'n, badallar i va contagiar a Mónica que li va entrar el riure per això.
- Bé ja és molt tard.
- Sí, ia més demà hem d'anar a la ràdio.
- Tenim?.
- Sí Tu véns amb mi, no?. No t'agradaria conèixer el nostre estudi de gravació?.
- Em portaràs?, Oh ... Gràcies, gràcies, gràcies!!. - Va dir somrient-li a Dani.
- ¿Això és un sí?.
- Això és un 'per descomptat'.
- Bé, doncs demà coneixeràs l'estudi on es grava "L'humor matiner" - va dir Dani picant-li l'ull.
- Gràcies! - Va dir Mónica que no perdia el seu somriure.
Dani li va somriure. Li vingué son, estava cansat i demà havia de treballar. ¿No li podrien donar una baixa per tot el que havia passat?, Que gairebé no ho explica!, Si no hagués estat per Mónica ...
El somni i el cansament anaven augmentant. Dani va observar el sofà, li va semblar un bon lloc per dormir, i així no molestaria a Mónica, encara que es temia que aquesta no anava a deixar-li que dormís aquí i segurament li oferiria el llit i ella es quedaria allà perquè ell estigués més còmode. Però de tota manera havia de dormir en algun lloc, perquè el seu somni anava augmentant i necessitava descansar.
- Bé, jo dormiré al sofà si no et fa res.
- Què?!. No, tu dormiràs a la meva habitació, jo dormiré al sofà. Novaig a deixar que tu estiguis incòmode.
"Ho veus?, Ja m'esperava una resposta així ..." - va pensar triomfant.
- Esteu segur? - Va preguntar sense gaire ànim. Cada vegada es trobava més cansat i necessitava dormir, li era igual el lloc. Ell, amb poder dormir, era feliç.
- Sí, segur. Tu ves a la meva habitació i jo dormo aquí.
- Bé, doncs fins demà-va dir somrient-li.
Mónica cada vegada li agradava més, primer li salva la vida, després l'acull a casa seva i ara li presta la seva cambra perquè estigui més còmode. Sí .. la vol, l'estima molt.
- Bé, que dormis bé i si necessites alguna cosa m'avises, d'acord?.
- Val, gràcies per tot Mònica.
- De res-es va posar vermell-Bona nit.
- Bona nit ... T'estimo. - La va mirar i, després de dir això, se'n va anar cap a l'habitació de Mónica.
Mónica es va quedar perplexa. <T'estimo>. Ell li havia dit <t'estimo>. Aquestes paraules li retrunyien en la ment. Li havia dit: <t'estimo>. Ell, Dani Fernández, l'estimava. Si això era un somni no es volia despertar. L'estima. L'estima més del incalculable.
Tot d'una, badalla. Té son. Normal, és molt tard. S'ha d'anar a dormir.
Mónica va cap al sofà, es tomba i, als pocs minuts, es queda adormida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario