Tristesa, agonia, desesperació, aflición, amargor ... I milers d'adjectius més en què Mónica s'aixopluga.No sap com descriure el que sent en aquell moment.Mira a través del vidre ... Desolada per l'estampa que hi ha a través d'ell.Recolzada en ell, plora amargament ... En silenci.El seu món s'ha aturat. No li importa res del que estigui passant a l'exterior. No escolta, ni vol. Ella només pot contemplar la imatge que hi ha a través d'aquest vidre, ara entelat per la seva plor.Una rere l'altra, cada llàgrima cau amargament pels seus parpelles, recorrent els seus colorides galtes i desembocant en la seva barbeta.Sembla que no té consolació. I per ella es passaria plorant durant la resta de la seva vida.El seu cap li roda, li fa mal l'estómac, i les seves cames li tremolen.I és que no dóna crèdit al que està veient.Ho veu allà quiet, pàl · lid, immòbil ... Ulls tancats, massa tancats. Buit.Sent una gran impotència per tot el que ha passat. Amargament, deixa anar un crit, abatuda, mentre milers i milers de llàgrimes baixen per la seva cara.Està farta de tot això. Voldria poder anar enrere en el temps i arreglar-ho tot perquè a ell no li hagués passat res. Perquè a Daniel no li haguessin disparat. Arreglar tot. Tot. I sentir que això no hagués passat mai.Tanca els ulls abatuda. Prem el seu puny. Amb força, moltíssima força. Com si volgués esborrar-ho tot només amb això.Roman uns segons més amb els ulls cerrandos, però tot i així les seves llàgrimes no cessen.Prem els ulls. No els vol obrir. No vol veure la imatge que hi ha darrere d'aquell vidre.Veure'l així, és com rebre 100.000 van disparar al cor ... Tot això l'està matant per dins.Però sap que no pot escapar de la seva realitat. Per més que tanqui els ulls ... Per més que els estrenyi fortament ... Daniel no despertarà, res d'això s'arreglarà.I encara que li costi, encara que li dolgui més que centenars de punyalades veure'l així, tot i així ... Ha d'obrir els ulls i afrontar la realitat.A poc a poc els va obrint, lentament ... Esperant veure una altra realitat, esperant veure-li bé.Patent i desgraciadament es troba amb el mateix.De nou aquesta punxada de dolor a l'estómac. De nou aquestes ganes de plorar i de desaparèixer ...No pot veure-li així ... No pot ... L'està matant per dins ...Mai va pensar que passaria alguna cosa així ... Mai va pensar que el perdria ...I és que, encara que Daniel no hagi mort, el pronòstic que els ha donat el metge no és bo ...'' Ell no està bé ...'' És clar que per saber això no cal ser metge llicenciat ... '' La ferida és profunda i si en les pròximes hores empitjorés ... Moriria ...'' Mònica no es pot treure aquestes paraules del cap.<< Morir >>, << Morir >>, << Morir >> ... Un verb que la desesperació ...'' Està bastant greu ... I el que fa a ... que desperti ... En aquests moments ... És. .. nul ...''
En aquest moment recorda haver vist una imatge que el va impactar. Javier es va posar a plorar. Mai ... En tota la seva vida ... Hi havia pogut imaginar que el primer a plorar seria ell.Va pensar que ella seria la primera ... Però en el seu cap volaven massa preguntes sense resoldre sobre Daniel, i ja estava patint massa. Recorda haver-se quedat de pedra quan va sentir allò, els seus ulls semblaven haver-se quedat secs ... Es va posar pàl · lida com la neu ... I només va ser quan el va veure, quan es va posar a plorar com si volgués acabar amb la sequera del món.Però en aquest moment, quan encara seguien amb el metge, quan encara el seu món no s'havia vingut prou avall, quan el va impactar aquella imatge de Javier ... el metge va dir:'' Els vaig a ser sincer ... Si Daniel sortís d'aquesta ... Seria un miracle ... Ell està greu, bastant greu ... I els asseguro que nosaltres farem tot el possible i l'impossible per salvar ... Però miracles ... No solem fer ...'' Es va parar un segon i va prosseguir.'' El que els vull dir és ... Que és molt poc possible ... que sobrevisqui ... Jo ... Mai m'han agradat donar aquestes notícies ... El ... Ho sento de veritat ...''Va ser llavors quan Andrea va caure a terra abatuda per la situació ... No va tenir les forces suficients per afrontar tot allò ...Javier va baixar ràpidament per agafar-la. S'havia desmaiat. Entre ell i el metge la van col · locar en dos dels seients d'aquella diminuta sala d'espera.El metge va mirar ràpidament a Mónica. Estava allà parada, mirant a terra. Amb la mirada perduda. Intentant afrontar amb força les dures paraules d'aquell llicenciat.
Mónica va tornar de nou a la realitat. Hi havia parat de plorar, però el dolor per aquells records romania.Els records d'aquelles dues hores abans, fluïen com rierols d'àcid que caiguessin gota a gota en el seu cervell fins donar-li ganes de cridar.Sí, això era. Volia cridar. Deixar-lo anar tot. Desfogar d'una vegada per sempre.Se sentia com si, de sobte, hagués caigut per un penya-segat i seguís caient per sempre en una desesperança creixent, per no tornar a ser feliç mai. Sense ell ... Ja mai seria feliç.Si perdés a Daniel ... la següent a morir seria ella.Mira al seu voltant, ha de aclarir una mica. Plorar no arreglarà res.Va lentament cap a la sala d'espera. Somriu lleument, Andrea ha despertat.Javier en veure allà, s'aixeca a saludar de nou.S'alegra que hagi optat per tornar a aquella sala d'espera.Sap que per a ella no és bo que hagi vist en aquest estat a Daniel. Sap que tot això li està fent patir molt. Massa per ser ella.Mònica arriba fins a ells i els somriu com pot, no té les suficients forces com per dir un simple << Hola >>.- Com estàs? - Javier s'acosta fins a ella.- Ep ... Bé ... - Voldria dir-li que està malament, super malament, abatuda per la situació tan terrible que està vivint, però sap que no pot, això li entristiria a Javier i no vol que això passi. - Bé, la seva-suposo que bé ... - somriu forçadament.Javier la mira, encara que intenti ocultar es nota que no està bé.- No hauries d'haver vist així ...Ella va romandre en silenci.
- ¿Mònica? - Andrea s'aixeca i veu que ha encertat, és ella. S'alegra de veure-la.- Hola. - De nou una altra somriure forçat-Estàs bé ja? Em asustaste abans.Andrea mira cap avall, cap baix.- Ja ... És que ... - La mira de nou i veu les seves parpelles foscament negres pel rimel corregut. - I tu ... has plorat, no?Mónica li somriu i l'abraça, li alegra estar amb ella.- Sí he ... he plorat ... I crec que les dues sabem el per què, no?Ella assenteix i la Guia amb el braç per aquell fosc passadís.- Va anem al bany ... T'has de treure això ...- Val ... - Somriu alegre. Tot d'una, amb Andrea, les ganes de plorar s'han esfumat. Sap que en qualsevol moment tornaran, però prefereix no pensar en això ... Ni pensar en Daniel ... Prefereix oblidar per un moment de tot ...Javier les mira content, alegre, o almenys el més feliç que pot.Li alegra veure-les bé.Separades han patit com mai, han plorat més que en tota la seva vida i fins i tot, una d'elles s'ha desmaiat.Però juntes, tot el contrari. Juntes són feliços, riuen, i almenys s'obliden per uns minuts de tota aquesta situació.I és que això és el que té l'amistat: Per més que estiguin tristos, l'alegria arriba costat.
En aquest moment recorda haver vist una imatge que el va impactar. Javier es va posar a plorar. Mai ... En tota la seva vida ... Hi havia pogut imaginar que el primer a plorar seria ell.Va pensar que ella seria la primera ... Però en el seu cap volaven massa preguntes sense resoldre sobre Daniel, i ja estava patint massa. Recorda haver-se quedat de pedra quan va sentir allò, els seus ulls semblaven haver-se quedat secs ... Es va posar pàl · lida com la neu ... I només va ser quan el va veure, quan es va posar a plorar com si volgués acabar amb la sequera del món.Però en aquest moment, quan encara seguien amb el metge, quan encara el seu món no s'havia vingut prou avall, quan el va impactar aquella imatge de Javier ... el metge va dir:'' Els vaig a ser sincer ... Si Daniel sortís d'aquesta ... Seria un miracle ... Ell està greu, bastant greu ... I els asseguro que nosaltres farem tot el possible i l'impossible per salvar ... Però miracles ... No solem fer ...'' Es va parar un segon i va prosseguir.'' El que els vull dir és ... Que és molt poc possible ... que sobrevisqui ... Jo ... Mai m'han agradat donar aquestes notícies ... El ... Ho sento de veritat ...''Va ser llavors quan Andrea va caure a terra abatuda per la situació ... No va tenir les forces suficients per afrontar tot allò ...Javier va baixar ràpidament per agafar-la. S'havia desmaiat. Entre ell i el metge la van col · locar en dos dels seients d'aquella diminuta sala d'espera.El metge va mirar ràpidament a Mónica. Estava allà parada, mirant a terra. Amb la mirada perduda. Intentant afrontar amb força les dures paraules d'aquell llicenciat.
Mónica va tornar de nou a la realitat. Hi havia parat de plorar, però el dolor per aquells records romania.Els records d'aquelles dues hores abans, fluïen com rierols d'àcid que caiguessin gota a gota en el seu cervell fins donar-li ganes de cridar.Sí, això era. Volia cridar. Deixar-lo anar tot. Desfogar d'una vegada per sempre.Se sentia com si, de sobte, hagués caigut per un penya-segat i seguís caient per sempre en una desesperança creixent, per no tornar a ser feliç mai. Sense ell ... Ja mai seria feliç.Si perdés a Daniel ... la següent a morir seria ella.Mira al seu voltant, ha de aclarir una mica. Plorar no arreglarà res.Va lentament cap a la sala d'espera. Somriu lleument, Andrea ha despertat.Javier en veure allà, s'aixeca a saludar de nou.S'alegra que hagi optat per tornar a aquella sala d'espera.Sap que per a ella no és bo que hagi vist en aquest estat a Daniel. Sap que tot això li està fent patir molt. Massa per ser ella.Mònica arriba fins a ells i els somriu com pot, no té les suficients forces com per dir un simple << Hola >>.- Com estàs? - Javier s'acosta fins a ella.- Ep ... Bé ... - Voldria dir-li que està malament, super malament, abatuda per la situació tan terrible que està vivint, però sap que no pot, això li entristiria a Javier i no vol que això passi. - Bé, la seva-suposo que bé ... - somriu forçadament.Javier la mira, encara que intenti ocultar es nota que no està bé.- No hauries d'haver vist així ...Ella va romandre en silenci.
- ¿Mònica? - Andrea s'aixeca i veu que ha encertat, és ella. S'alegra de veure-la.- Hola. - De nou una altra somriure forçat-Estàs bé ja? Em asustaste abans.Andrea mira cap avall, cap baix.- Ja ... És que ... - La mira de nou i veu les seves parpelles foscament negres pel rimel corregut. - I tu ... has plorat, no?Mónica li somriu i l'abraça, li alegra estar amb ella.- Sí he ... he plorat ... I crec que les dues sabem el per què, no?Ella assenteix i la Guia amb el braç per aquell fosc passadís.- Va anem al bany ... T'has de treure això ...- Val ... - Somriu alegre. Tot d'una, amb Andrea, les ganes de plorar s'han esfumat. Sap que en qualsevol moment tornaran, però prefereix no pensar en això ... Ni pensar en Daniel ... Prefereix oblidar per un moment de tot ...Javier les mira content, alegre, o almenys el més feliç que pot.Li alegra veure-les bé.Separades han patit com mai, han plorat més que en tota la seva vida i fins i tot, una d'elles s'ha desmaiat.Però juntes, tot el contrari. Juntes són feliços, riuen, i almenys s'obliden per uns minuts de tota aquesta situació.I és que això és el que té l'amistat: Per més que estiguin tristos, l'alegria arriba costat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario