- Ell era molt important per a tu, oi?. - Li pregunta un d'ells.Ella el mira i es queda en silenci.Era? ¿És que potser ha mort? Una nova i forta punxada al cor. De dolor. Molt dolor. Però no el típic dolor que sents després d'una ferida, bé sí. La seva ànima i el seu cor estan ferits, però sap distingir perfectament un tipus de dolor de l'altre, i sap que aquesta situació, si segueix així, acabarà amb ella.De nou milers i milers de llàgrimes baixen per la seva cara sense poder pronunciar paraula.Mort. I si estigués mort? ¡NO!! No si us plau! << No diguis ximpleries, Mònica >> - Es repeteix una i una altra per treure aquella espantosa idea del cap.Es tapa la cara amb les mans. Tot això li pot, el sobrepassa.¡Quin ximple! Quan anaven camí del bany va pensar que no ploraria més i mira ...Però ara no pot parar. És com si alguna cosa li estrenyés l'ànima amb totes les seves forces, com si volgués deixar anar tot el que en el passat no va deixar anar, com si volgués acabar amb ella.<< Doncs no seria mala idea >> - Pensa-<< Així ... Com a mínim estaria amb ell ... >>Tanca els ulls fortament i li comencen a venir flashback de fa unes hores. Les suficients com per poder recordar els moments en què estava encara amb ell.<< Li aparta la cadira donant pas a que se sent. - Ja es pot presentar la Princesa-Li somriu amb una de les seves millors somriures. '' La princesa'' què ximple-pensa ella-vos amb seient i també li regala un somriure afectuosa. >>Somriu lleument pel petit record.Un altre flashback passa per la seva ment:<< Veu que ell també ha entrat a la cuina i el mira amb preocupació. -Mónica vaig a anar amb tu a això.Ella es sobresalta, no vol que li passi res. - Què?! No, ¿i si et passés alguna cosa? No em perdonaria mai. - Una nova mirada a ell, esperant la seva resposta. - No em passarà res, tranquil · la ... >>La tristesa torna a ella. '' Si et passés alguna cosa ... Mai m'ho perdonaria. >> Campanya de TV Per desgràcia tot es va en contra i va resultar que ara la seva frase cap Daniel ha perdut tot el seu sentit. ¿No ha de perdonar per tot el que ha passat? Sí, això és. No va complir i ara és ella qui no es perdona tot el que li ha passat.<< Li mira i observa aquell cos estirat al llit, immòbil, quiet i amb massa cables i màquines al seu voltant. Les llàgrimes no cessen. Tampoc és que ella li hagi posat molt interès a fer-parar. No pot. Li és impossible veient així. ¿No va tenir un malson com aquesta fa algun temps? Sí i en tenir el seu record una de les milers punxades en l'ànima torna cap a ella. Observa el seu braç i sense pensar-s'ho dues vegades, es pessiga. - Ai! - Doncs no. No està somiant ...I si almenys el metge no hagués estat tan breu amb el seu diagnòstic, estaria més ... No, ni així estaria més tranquil · la ... En coma? Ell .. no pot estar tan ... greu. El mira de nou i estreny els llavis per intentar aguantar les pròximes llàgrimes, cosa que no funciona. >>Val, ja no pot més ... S'han acabat els flashback ... S'ha acabat tot ...Mira de nou als periodistes i els somriu com pot. És increïble com pots veure els records dels últims dies ... En tan sols un segon. És increïble ... com es pot sentir tant en tan poc temps.- Sí, ell és ... - Comença a dir ressaltant el 'Es'-Ell és la meva vida ... I sense ell, jo ... - una nova mirada a la premsa-Això ja és massa per a mi ... Jo ... Jo pensava que podria aguantar però no-Fa una lleu pausa i prossegueix, davant l'atenta expectació dels periodistes-Saber que ell està ... Bé ja saben ... Doncs em mata per dins ... Tot això està acabant amb mi a poc a poc ... Sense ell la meva vida ja no té sentit ... Ell em feia somriure tant com mai hagin pogut imaginar. Ell era capaç de fer-me sentir-me bé amb només una mirada i ... bo és el meu ídol ... I qui no ha tingut mai un ídol? Un ídol pel qual es dóna la vida. Un ídol pel qual mataries si cal ... I aquesta vegada va fer falta i ... Jo no vaig poder fer res per arreglar ... - De nou aquesta sensació de ... angoixa, per anomenar d'alguna manera. - I sé que vostès volen anar-hi, a la seva habitació a veure o treure imatges i alguna que altra exclusiva ... Però l'únic que poden aconseguir anant allà és que empitjori i ... - De nou una riuada de llàgrimes pel seu rostre. - Si empitjorés moriria ... Si us plau ... No vagin allà ... - Les mirada us plau ...Els periodistes es miren entre ells i assenteixen. No aniran ... Però hauran de parlar amb algú més perquè li detallin més l'exclusiva.Andrea els mira somrient, els faran cas. No s'ho pot creure. Sempre ha pensat que els reporters eren persones a qui no els importés el que passés i les conseqüències que portaria, només es limitaven a anar a aquell lloc i treure imatges. Persones sense cor i sentiments. Però ara s'ha quedat sorpresa, li han caigut molt bé.
- Val, no anirem. - El periodista els somriu. - Però necessitem que algú més ens detall més tot això.Andrea i Mònica es miren instintivament.- Javier podria ajudar-vos. Ell segur que sap més que nosaltres. - Andrea s'aixeca i guia als periodistes cap allà.- Gràcies noies-Una de les reporteres s'acomiada d'elles. - I tranquil · les, veureu com tot al final surt bé. - Una petita somriure i se'n va.
Andrea li somriu i torna al costat de Mónica, que roman asseguda en aquell banc.- Has vist? T'han fet cas Mónica! - S'asseu al seu costat i recolza la mà a l'espatlla.Mónica el mira tritemente, però no vol que Andrea se senti malament, així que somriu i diu:- ¿Mónica? Així que ara em dius Mónica?- No t'agrada?- Sí, sí, però ... No sé, m'has ... Sorprès ...Les dues somriuen.- Hauríem anar-nos ja per la sala d'espera.Andrea assenteix, s'aixequen i es dirigeixen cap allà.
~ Més tard, en una habitació de l'hospital ...
'' Do-On sóc? La meva vista es va adaptant a poc a poc ... Què ... se suposa que és això? Què està passant?''No sabia on era, ni per què. Vaig mirar al meu voltant, tot era ... blanc, igual que la meva vestimenta ...Hauré ...? No, no pot ser ... O sí?Vaig començar a caminar sense saber on anava, sabia que aquest lloc no em portaria enlloc, no tenia fi.Em sentia ... No sé ... Feble, sense forces.Seguí caminant, i davant meu va aparèixer una petita boleta de vidre flotant en l'aire. Volava com insinuant que l'agafés. I això és el que vaig fer. Em vaig apropar fins a ella amb sigil, tot això era massa estrany. La boleta volava i volava donant petites voltes davant meu. Per fi vaig aconseguir agafar-la i va ser llavors quan ...- Ahhh!Un gran forat es desquebrajó sota els meus peus fent que em caigués per aquell esvoranc sense fi.A mesura que anava caient se sentien veus, moltes veus, i vaig començar a veure imatges i trossos de la meva vida. Allà estava ella, tan preciosa i perfecta com sempre ... Mònica, com la trobava a faltar ...- Ahh!Per fi vaig caure en un terreny desconegut. Tot era de color porpra, el meu color favorit. Era molt ... atípic. Em vaig aixecar amb cura i vaig tornar a mirar al meu voltant. Color porpra per tot arreu, menys jo, que seguia vestit de blanc ... I aquesta olor a ... ¡Vainilla! ¡El perfum d'ella! Com podia estar passant això?De nou vaig començar a sentir veus al fons d'aquell excèntric lloc. Em vaig acostar cap a aquestes veus lentament, amb sigil ... A mesura que m'anava acostant, l'olor al perfum de Mònica anava augmentant. Era com si em volguessin guiar fins allà.Vaig arribar a aquell lloc i, de sobte, tot va canviar de color bruscament, tot va canviar al color més fosc, al negre.L'olor del perfum de Mónica va cessar i, de sobte, una gran resplendor de llum es va obrir al final d'aquell lloc. Vaig notar una presència al seu costat i vaig córrer fins allà.El meu presagi d'aquella presència era cert, hi havia una persona més allà, però no aconseguia distingir.A mesura que m'anava acostant cap allà, vaig poder veure qui era. No m'ho podia creure ... ¿Aquesta no era ...?- ¿Mònica?.Ella va mirar cap a mi ràpidament i es va posar pàl · lida.- ¿Dóna-Dani ets tu? - Va córrer cap a mi amb llàgrimes als ulls.- Mónica ... ¿De veritat ets tu? - La vaig abraçar tendrament-No saps l'angoixa que he passat ... La idea que et pogués passar alguna cosa ... em atordia ...
Ella em va mirar.- Dani ... Jo ... - Un gran rierol de llàgrimes es precipitaven pels seus parpelles. - Per què vas vestit de blanc ...? No em diguis què ..? - Es va posar més pàl · lida encara.- No ho sé Mónica ... No ho sé ... Ni tan sols sé on sóc ...- M'estàs dient que hi ha la possibilitat que hagis mort?- Mónica jo ... - Tot es va començar a esvair igual que ella.- Dani, ¡Què passa?! - Ella va començar a esvair-igual que aquell món.- MÓNICA! - Com que no sabia si la tornaria a veure em vaig limitar a cridar. - Mònica t'estimo! Espero no haver mort per tornar-te a veure!Ella també em va dir una cosa que no vaig aconseguir comprendre, ja estava massa lluny.Espero que no li hagi passat res ... La vull tant ...
- Val, no anirem. - El periodista els somriu. - Però necessitem que algú més ens detall més tot això.Andrea i Mònica es miren instintivament.- Javier podria ajudar-vos. Ell segur que sap més que nosaltres. - Andrea s'aixeca i guia als periodistes cap allà.- Gràcies noies-Una de les reporteres s'acomiada d'elles. - I tranquil · les, veureu com tot al final surt bé. - Una petita somriure i se'n va.
Andrea li somriu i torna al costat de Mónica, que roman asseguda en aquell banc.- Has vist? T'han fet cas Mónica! - S'asseu al seu costat i recolza la mà a l'espatlla.Mónica el mira tritemente, però no vol que Andrea se senti malament, així que somriu i diu:- ¿Mónica? Així que ara em dius Mónica?- No t'agrada?- Sí, sí, però ... No sé, m'has ... Sorprès ...Les dues somriuen.- Hauríem anar-nos ja per la sala d'espera.Andrea assenteix, s'aixequen i es dirigeixen cap allà.
~ Més tard, en una habitació de l'hospital ...
'' Do-On sóc? La meva vista es va adaptant a poc a poc ... Què ... se suposa que és això? Què està passant?''No sabia on era, ni per què. Vaig mirar al meu voltant, tot era ... blanc, igual que la meva vestimenta ...Hauré ...? No, no pot ser ... O sí?Vaig començar a caminar sense saber on anava, sabia que aquest lloc no em portaria enlloc, no tenia fi.Em sentia ... No sé ... Feble, sense forces.Seguí caminant, i davant meu va aparèixer una petita boleta de vidre flotant en l'aire. Volava com insinuant que l'agafés. I això és el que vaig fer. Em vaig apropar fins a ella amb sigil, tot això era massa estrany. La boleta volava i volava donant petites voltes davant meu. Per fi vaig aconseguir agafar-la i va ser llavors quan ...- Ahhh!Un gran forat es desquebrajó sota els meus peus fent que em caigués per aquell esvoranc sense fi.A mesura que anava caient se sentien veus, moltes veus, i vaig començar a veure imatges i trossos de la meva vida. Allà estava ella, tan preciosa i perfecta com sempre ... Mònica, com la trobava a faltar ...- Ahh!Per fi vaig caure en un terreny desconegut. Tot era de color porpra, el meu color favorit. Era molt ... atípic. Em vaig aixecar amb cura i vaig tornar a mirar al meu voltant. Color porpra per tot arreu, menys jo, que seguia vestit de blanc ... I aquesta olor a ... ¡Vainilla! ¡El perfum d'ella! Com podia estar passant això?De nou vaig començar a sentir veus al fons d'aquell excèntric lloc. Em vaig acostar cap a aquestes veus lentament, amb sigil ... A mesura que m'anava acostant, l'olor al perfum de Mònica anava augmentant. Era com si em volguessin guiar fins allà.Vaig arribar a aquell lloc i, de sobte, tot va canviar de color bruscament, tot va canviar al color més fosc, al negre.L'olor del perfum de Mónica va cessar i, de sobte, una gran resplendor de llum es va obrir al final d'aquell lloc. Vaig notar una presència al seu costat i vaig córrer fins allà.El meu presagi d'aquella presència era cert, hi havia una persona més allà, però no aconseguia distingir.A mesura que m'anava acostant cap allà, vaig poder veure qui era. No m'ho podia creure ... ¿Aquesta no era ...?- ¿Mònica?.Ella va mirar cap a mi ràpidament i es va posar pàl · lida.- ¿Dóna-Dani ets tu? - Va córrer cap a mi amb llàgrimes als ulls.- Mónica ... ¿De veritat ets tu? - La vaig abraçar tendrament-No saps l'angoixa que he passat ... La idea que et pogués passar alguna cosa ... em atordia ...
Ella em va mirar.- Dani ... Jo ... - Un gran rierol de llàgrimes es precipitaven pels seus parpelles. - Per què vas vestit de blanc ...? No em diguis què ..? - Es va posar més pàl · lida encara.- No ho sé Mónica ... No ho sé ... Ni tan sols sé on sóc ...- M'estàs dient que hi ha la possibilitat que hagis mort?- Mónica jo ... - Tot es va començar a esvair igual que ella.- Dani, ¡Què passa?! - Ella va començar a esvair-igual que aquell món.- MÓNICA! - Com que no sabia si la tornaria a veure em vaig limitar a cridar. - Mònica t'estimo! Espero no haver mort per tornar-te a veure!Ella també em va dir una cosa que no vaig aconseguir comprendre, ja estava massa lluny.Espero que no li hagi passat res ... La vull tant ...
No hay comentarios:
Publicar un comentario